Mossèn Cinto Verdaguer a la Gleva - M.Àngels Anglada a Vic

El desig amb Sandalies d'Escuma

EL MAR AMB LES SADÀLIES D'ESCUMA

POEMA PER GLAUCA

Missatge que el sacerdot li va fer arribar. Li va dir primer de paraula i després escrit en una fina plaqueta que tenia forma de fulla de roure.

Per cantar has nascut, dona, i per estimar,

No s’acoblaren per engendrar una venjadora els teus pares.

UN PERSONATGE DEL MÓN DE LA FANTASIA

El meu personatge és tret d’un relat fet per un aviador que va tenir una averia al desert.

És el Petit Princep, m’emociona molt escoltar-lo i més imaginar-lo.  Ens transmet com valorar les coses petites i efímeres i com s’estranya de les coses que són superficials i censa importància. Ho fa d’una manera molt innocent i captivadora.

Hi ha sobre tot dos fragments que voldria recordar:

 El primer, el relat amb la guineu:     El Petit Princep li proposa jugar amb ell però la guineu li diu que no perquè no està domesticat.  –Que vol dir “domesticat”.... vol dir “crear lligams”.... però si em domestiques, ens necessitarem l’un a l’altre. Per mi seràs únic al món. Per tu, jo seré única al món...la meva vida serà com si li toqués el sol. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan amagar sota terra.  El teu em cridarà fora el cau, com una música.

El segon, l’ acomiadament:   El Petit Princep li diu com el recordarà.  –Tu tindràs estrelles com no en té ningú...Quan miris el cel, de nit, com que jo viuré en una de les estrelles, com que riuré en una de les estrelles, per tu serà com si totes riguessin.  Tindràs estrelles que saben riuré!....I quan t’hagis consolat estaràs content d’haver-me conegut.  Sempre seràs amic meu.  Tindràs ganes de riure amb mi. I de vegades obriràs la finestra, perquè sí, per gust...I els teus amics s’estranyaran molt de veure’t riure mirant el cel.  Aleshores els diràs: “Sí, les estrelles sempre em fan riure!”  I es pensaran que ets boig.  T’hauré fet una mala passada...

Jo tinc el meu Petit Princep en una estrella rient.

                                                             

LA NOSTRA AFICIÓ

 Montse amiga de la història fotogràfica.

  Montse la dona que recerca records.

Sembra m’ha agradat la fotografia.  Dels catorze anys fins els vint-i-quatre vaig treballar en un laboratori fotogràfic i en aquell temps era una feina molt artesana i creativa, des de haver de fer els productes químics barrejant varies substàncies, fins el procés del revelat de les fotos.

Això va ser la base de la meva afició i l’iniciï de la meva història fotogràfica.

On visc ara, vivia la meva àvia i la meva mare i per això tinc un gran llegat de fotos històriques. El meu avi va ser fotògraf d’uns diaris fins i tot en el temps de guerra i aquest llegat si que el hem fet públic.  M’agrada passar estones fent recerca de tots aquets records.

Però el que ha estat un somni i no em podia creure que fos només per mi, és un petit laboratori que hem fet a casa per poder gaudir plenament d’aquell record  que tenia de la meva joventut i poder ser feliç creant les meves fotos.

LA PLAÇA DE JOAQUIM FOLGUERA

Fa dos anys, quan mirava per la finestra, pensava que era un privilegi contemplar trenta-cinc arbres lledoners en una plaça que semblava un petit bosc.  Els veïns hi vam lluitar per que no els talessin i en vam salvar set que els van replantar en una plaça propera.  La raó va ser per les obres de la línea 9 del metro. Ara quan miro per la finestra és desolador, esta tot ensorrat, sembla ser que durarà alguns anys i que quan finalitzin, la plaça ja té un projecte molt modern, moltes rajoles i pocs arbres.     

SANT MEDÍ

La història d’aquesta celebració comença fa 150 anys quan un forner de Gràcia,  curat d’una malaltia, agraït, fa una prometença al sant, va decidir  anar anualment en peregrinació  a l’ermita en el dia de Sant Medir. Cada vegada hi anaven més gent i ell com bon forner i pastisser repartia dolços i caramels.

Amb els anys va augmentar el número de peregrins i fins arribar avui a 28 colles i sortint de Gràcia es fa la cavalcada seguint la tradició repartint grapats de caramels a tot el públic. Les colles van amb camions, carrosses o cavalls. Tothom vol recollir caramels per les voreres, pels balcons, amb paraigües, amb bosses.

Tots hi hem anat alguna  vegada, quan érem petits, amb els fills o perquè no, ara.  Ens agrada veure com tothom viu Sant Metí ens a fet ajupir, compartir i il·lusionar-nos, perdre la por als cavalls i moltes altres coses.

No m’agrada i no vull descriure el que passa quan amb una celebració tan maca plou o ha plogut i es veuen quantitat de caramels amuntegats censa que ningú els vulgui

EL CASTELL DE MONTSORIU

Som al segle XIII a la Catalunya Medieval i ens trobem dins d’un castell dels més bells i nobles del món, és el Castell de Montsoriu sobre un turó de 640 metres d’alçada on es veu una gran extensió de paisatge, al fons el mar, al costat el Montseny, Breda, Arbúcies i voltat de pins, alzines i castanyers.  És fàcil d’imaginar com vivien dins el castell, les seves estances són del tot protegides amb diferents nivells de muralles, així com petites portes d’entrada i trampes per si algú encara hi accedís però la història ens diu que mai va ser conquerit per cap enemic.

La llegenda de la Dona Roja.

La nit de Sant Joan, tan bon punt toquen les primeres batallades de la mitjanit, una dama mig nua apareix dalt de la torre més alta del castell de Montsoriu, anomenada de l'Heura. Els seus formosos cabells lliures li suren per damunt de les espatlles i el front alterós rep la frescor de la nit. És la Dama Roja del castell.

A la mà esquerra porta una llàntia encesa que il·lumina el rostre pàl·lid i a la dreta, els seus dits envolten un corn de caça que aplica als seus llavis, deixant escoltar tres perllongats tocs que s'escampen per la suau fressa de la nit. Des del coll de Castellar es deixa sentir responent el darrer toc, un altre corn de caça, a la recerca del responsable dels primers. En poca estona, apareix un cavaller vestit de nit, amb un cavall negre, que en arribar a la torre, pren a la Dama Roja del castell de Montsoriu, per muntar-la a la gropa i marxar al galop desapareixent en la doble foscor de la nit i de les boscuries.

Diuen que aquesta escena es repeteix cada any, la nit de Sant Joan.

LA ROSA VERMELLA

Oh mil llavis de la rosa vermella

que s’esbadella des del seu calze verd 

com sorgint rient de la frondositat del roser.

(inspirada de l’oda de Glauca a  la deessa Afrodita)       



LA CASA ESTIMADA

Sempre m’ha agradat passar temporades amb una masia al mig de la muntanya.  Però el dia que vaig anar-me’n d’aquell lloc per sempre tenia el cor massa oprimit per delectar-me amb aquell entorn i assaborir els últims dies.  Així i tot, com els meus fills pensaven que algun dia tornarien, parava atenció en com ells vivien aquells moments. 

AVIS DESCOLOCATS EN EL TEMPS I LLOC

Els meus avis vivien en un lloc que no comptava el temps.  Era un lloc desconegut i aïllat.  Es van trobar exiliats de la seva terra però no sabien ni on eren.    Què feien? Sobreviure, conrear per menjar i escriure molt per recordar.  Fins que algú que va arribar fins allà els va fer tornar al seu món.

QUADERN DE LA SETMANA

                                                                                       

Dimarts:  Al sortir de l’escola, vaig pel carrer i pel metro, observant a la gent: quina diversitat, quantes vides i pensaments, quin apropament i quin silenci però com passa sovint trobo una persona coneguda, intercanviem estats d’ànim i després arribo a casa. La casa temperada, algú que t’espera i una nit tranquil·la.

Dimecres:  Un dia, que està planejat per poder tenir estones de treball amb coses meves.  Repassar i reviure les classes d’ahir.  Valoro molt el poder tenir el meu temps i el meu espai perquè en períodes diferents de la meva vida m’ha costat poder-ho fer.

Dijous:  Avui és un dia especial, molt agradable i gratificant:  perquè he anat a caminar quasi dues hores amb dues amigues per la Carretera de les Aigües, perquè he anat al parc amb la meva filla i amb la néta i també pel voluntariat que faig a l’Hospital de Dia de l’Esclerosi Múltiple. Vaig a donar de dinar als malalts que ja no poden fer-ho sols, és una gran experiència amb una relació humana molt intensa que seria molt llarga d’explicar.

 

Divendres:  Hem marxat a St. Fost aquest matí.  Ja iniciem el cap de setmana amb tot el que suposa d’organització. Però el millor és poder sortir a l’aire lliure i gaudir de la natura.

 Dissabte:  Ens obliguem a complir amb obligacions de cuidar el nostre entorn casa, jardí i després mirar-ho amb ulls amorosos i pensar que val la pena.

Diumenge: Preparatius familiars. Avui la meva segona néta, la Laura, celebra quatre anys.  El millor del dia, trobar-te amb ella i sentir aquella abraçada i aquell petó tan dolç. Després la vas observant, veus que està amb una alegria esverada i l’estona dels obsequis amb els seus canvis d’expressions.  Un dia molt maco en el que pots gaudir de la família.

 Dilluns: Avui és dels dies que me’l puc organitzar. He tornat a caminar, avui sola però també està molt bé. Tens una sensació de llibertat i de trobar-te amb tu mateixa i els teus pensaments, és molt bo. Després he tornat a la meva dedicació de treballar per demà i així m’ha passat el dia.

                                                                   

Et deixaré la veu

Poema de Maria Àngels Anglada               

Et deixaré, si vols, la veu

mentre tu tens els llavis closos.

Molt lentament he après els mots

i l’aspre foc que els encadena.

Són teus, i, en canvi, et prendré un poc

de la teva llarga tristesa.

Vinc a la riba del teu mar

d’ones amargues, amb pas tímid,

i duc caretes somrients

des de la meva platja incerta.

Amb trencadissos crits d’ocell,

lluito amb les aigües remoroses.

Et deixaré, si vols, la veu

desavesada ja de roses.

BARCELONA

He triat la meva ciutat com lloc d'orientació.

Al seu centre, ple de carrers, avingudes, monuments, comunicacions i amb molta gent diversa.

Al nord, l’uneix les costes del Maresma i els seus pobles plens de vida.

Al surt, amb les indústries i el seu port comercial.

Al est, el mar amb les platges, el port esportiu i embarcacions.

Al oest, la muntanya del Tibidabo i les seves serrelades.

És una gran ciutat!!   

QUADERN D'ARAM

Mª Àngels Anglada va escriure aquesta novel·la per una sèrie de conseqüències que es van iniciar: 
 -Quan un amic, Daco, li va parlar del “drac  de Rodes” que es trobava en una paret de Cadaqués sent el seu origen  l’illa grega de Rodes.    –Quan Konstandinos Kondos júnior li va ensenyar, a Roses, el carnet del seu avi, el coraller grec de Cadaqués.  –Quan va comparar l’escrit d’aquell petit llibre amb la semblança d’uns poemes armenis trobats en una llibreria grega.-  Quan a través d’un amic, Ramon, va conèixer a Maria Ohannesian, armenia d’argentina arrelada a Catalunya, que desxifrà les notes d’aquell llibre.

 Amb totes aquestes relacions decideix escriure aquesta novel·la.

 

Com ho van viure els personatges

Aram és el protagonista. La narració esta seguida pel seu quadern, comença quan tenia quinze anys. Junt amb la seva mare van viure l’èxode i l’exili, des del seu poble Trebisonda fins a Marsella. Pateix molt la pèrdua del seu pare, germanes i l’àvia.  Madura ràpidament, valora l’amistat amb el seu amic Iorgo i gracies amb ell serà coraller i s’ha casa amb la seva germana Alèxia.

Yahé és el pare d’Aram. Està inspirat en el poeta Daniel Varujar. Va escriure uns grans poemes, amb la seva defensa social i política. Va ser detingut i assassinat brutalment amb la presència d’un testimoni que explicarà el que va passar a Marik i Aram.

Marik és la mare d’Aram. Va voler anar al Monastir de Narek amb l’Aram per una promesa que va fer al curar-se d’una pulmonia i així es va iniciar la separació de la família. Va patí molt la mort de la seva mare i filles Sofia i Iané que van ser tirades al Mar Negre  i del seu marit Yahé, del que estava molt enamorada. Era una dona forta, ajudava a tothom i per això era molt estimada.  Es va casar amb el Der Arshavir, un jove sacerdot armeni de Cilícia.

Grigor és cossi de la família amb qui van viure una part de l’exili en el que va morir la seva dona Irina, va tirar endavant amb el seu fill Gabriel i una filla petita que després de deixar-la en un orfenat, quan es torna a casar, la va a buscar.

Dr. Arshag va ser company de Yahé, reconeix a Aram i els ajuda acollint-los a casa seva fins que han de desertar.

El final d’aquesta història té moltes incerteses. Aram va tenir un accident al bussejant no se sap si va continuar ser coraller. En les llistes de la Federació Revolucionària Armènia consten el nom d’Arpira i Louise Aslanian, dos germans combatents, amb els matèixos cognoms d’Aram, que podrien ser els seus fills.

QUADERN D'ARAM

MARIK  I  ARAM

En els capítols IV i V, ens explicant com després de moltes dificultats arriben a Marsella. En aquesta nova ciutat es trobaran força adaptats.  Les primeres notes d’Aram, des d’Atenes, les havia escrites als quinze anys, s’ha li atribueix per al 1923, l’edat de dinou anys, perquè el sojorn dels armenis refugiats a Grècia va ser força llarg. 

QUADERN D'ARAM

ARAM  I  IORGOS      (Capítol II)

Dos amics i companys de feina – el grec i l’armeni – tenen l’aspecte de petits monstres del mar: s’han cobert amb el feixuc casc de bronze i s’hi veuen perquè al davant hi ha una mena de finestretes amb vidres...Els volta el silenci, peixos acolorits es mouen, aquests sí, ingràvids, al seu element, i damunt seu brilla com un mirall la superfície del mar. Però els bussejadors no tenen temps per admirar els moviments ondulants de les orades de plata, ni tan sols, avui, el vermell del coral.   Són dos bons corallers.

CARNET  D’ARAM.  ATENES     (Capítol III)

Els records d’infantesa. La cançó de bressol:

Dorm, infant meu, tanca els ullets,

 que la son vingui als teus ulls bonics...

Dorm, porta’m son a mi també,

Mare de Déu, duu la son al nen.

Non-non, fill meu, non-non, noneta.

Té molta son el petit infant.

Jo havia estat molt malalt, l’any abans, d’una pulmonia, a les portes de la mort. I la mare, que és molt religiosa, havia promès que, si em curava, tots dos faríem un pelegrinatge al monestir de Narek.. La que es va quedar més trista va ser l’àvia, com si tingués un pressentiment.

Tinc quinze anys, però no ho puc evitar: crido el pare, crido el seu nom: Vahé, Vahé! Crido l’àvia, les meves dues germanes: Sofia, Iané!  Llavors la mare, Marik, em sent i ve al meu costat, m’acotxa com quan era petit, em passa la mà pel front moll de suor, la trobo fresca com les seves roses de Trebisonda.

...He trobat un amic...M’ha començat a enraonar ell, i de seguida ens hem fet amics..

.

EL GENOCIDI ARMENI

PART DE LA HISTORIA DEL POBLE ARMENI

El genocidi armeni fou un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l'actual territori de Turquia efectuades per l'imperi Otomà entre finals del segle XIX i 1915, especialment durant el règim dels Joves Turcs. És considerat el primer en utlitzar un sistema complex de deportació i extermini.

La finalitat que es buscava era l'eliminació física del poble armeni als territoris de Turquia. Es considera que va haver-hi un milió i mig de morts i un milió més de deportats en el que es coneix com la diàspora armènia. En l'actualitat, l'Estat turc no tan sols nega oficialment l'existència històrica del genocidi armeni, sinó que sosté que la població turca va ser la víctima real de les matances per part dels armenis.

Fotos i textos de la novel·la NO EM DIC LAURA

El carrer de la Riera
…Moltes altres figures es drecen, com un retaula vivent, davant de la memòria ja massa adulta. Però la principal atracció per als infants del carrer era innegablement, la botiga de la xocolata Arumí, amb taulells llarguíssim...

 ...Un altre aparador que ja en aquell temptava era el de la impremta Balmesiana, amb tot de llibres que tenia ganes de llegir, indistintament...

 La casa de l’Heura
...Em ve a la memòria, després de tant temps, una nit de lluna. Vaig anar a la galeria per veure el jardí amb la pols nevada de la lluna plena: devia ser pel mes de setembre...
...En la gran quietud de la nit que naixia, m’arribaren bocins de mots de la Casa de l’Heura: Niuada de calàndries, poetes de ma terra, jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar; avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra, ai! qui us sentís a l’hora de l’alba refilar!... cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!

Una figura alta i prima es veia darrera els vidres: semblava com si declamés...Unes mans invisibles van fer córrer un estor o una cortina darrera els vidres voltats d’heura...

...Mentrestant la tardor, a la plana, avançava ràpidament: ens agradava de trepitjar els munts de fulles de plàtans, grogues i rogenques, que encatifaven el Prat de la Riera; no ens adonàvem pas que era com si el temps cruixís sota els nostres peus.


...Molt abans que arribés el dia oficial de l’entrada de l’hivern, aquesta estació ja s’havia fet mestressa de Vic. Penso en el fred que passaven les pageses i hortolanes que venien a la Plaça gens protegides, a frec dels porxos, només tenien uns petits braserets portàtils, amb forats, per escalfar-se els peus i les mans que es glaçaven, mentre esperaven que la gent els comprés la verdura que, pel fred, era molt gustosa...


La font del Desmai
...Varem seure al marge verd, a l’ombra de l’om, tot enyorant el desmai, però ell no podia estar quiet. Es va aixecar, va mirar si havia algú al voltant nostre o si s’acostava alguna persona pel caminet, i tot de cop amb veu encara forta es posà a declamar: -“Niuada de calàndries, poetes de ma terra”... Jo vaig continuar....I vam acabar tots dos junts, jo mig rient i ell, en canvi, molt seriós...

La font del Desmai

Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa. bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme, al voltant nostre.
Fragment de la novel·la http://www.llibres.cat/ca/llibres/no-em-dic-laura/

MARIA ÀNGELS ANGLADA

MARIA ÀNGELS ANGLADA

Va néixer l’any 1930 a Vic (Osona), ciutat que va marca els primers anys de la seva vida. Filla d’un advocat vigatà, la gran de quatre germans. Viu amb un ambient apassionat per la lectura. Ja de petita va llegir i admirar a Mossèn Jacint Verdaguer aprenent-se El Canigó . Va anar a Barcelona per estudiar Filologia Clàssica. L’any 1961 es traslladà a l’Alt Empordà, a Figueres, casada amb Jordi Geli va tenir tres filles. Durant anys combina l’ensenyament i les col·laboracions periòdiques en revistes com Canigó, Reduccions i 9 País de Figueres. Sempre es va confessar una gran admiradora del món hel·lenístic i quedarà reflectant en relats mitològics i viatges a Grècia.

La seva trajectòria com escriptora no començaria fins l’any 1972, amb la publicació dels seus primers poemes, juntament amb Núria Albó, amb el llibre Díptic. També es va iniciar com crítica literària, traductora i assagista en llibres col·lectius com Salvador Espriu en els seus millors escrits(1974). En aquest període va participar en el llibre Memòries d’un pagès del segle XVIII conjuntament amb el seu marit. La seva primera novel·la Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla. A partir d’aquí la seva projecció com escriptora va ser un seguit de premis i reconeixements.

Premi Lletra d’Or i Premi de la Crítica de narrativa catalana (1985) per la novel·la Sandàlies d’escuma. Premi Novel·la de l’Any (1995) El violí d’Auschwitz. Premi Octavi Pellissa (1999) Nit de 1911. Va rebre la Creu de Sant Jordi i després de viure més de trenta anys a Figueres,el 1996 va ser distingida amb el títol de filla predilecta.

Té moltes altres obres de diferent gèneres:
Narrativa: Les Closes(1978) / No em dic Laura(1981) / Viola d’Amore(1983) / Sandàlies d’escuma(1985) / Artemísia(1989) / La daurada Parmèlia i altres contes(1991) /d’ El violí Auschwitz(1994) / Quadern d’Aram(1997) / Nit de 1911(1999).
Poesia: Díptic(1972) / Kiparíssia(1980) / Columna d’hores(1990).
Assaig: Salvador Espriu en els seus millors escrits(1974) / Viatge a Itaca amb Josep Carner(1982) / Paisatge amb poetes(1988)
Obres mitològiques: Relats de mitologia, els deus(1996) / Relats de mitologia, els herois(1996) / Retalls de la vida a Grècia i Roma(1997).

“Maria Àngels Anglada va centrar la seva vida en tres mons: Vic, L’Empordà i la seva estimada Grècia. És una poeta universal que fa novel·les.” En paraules de Jaume Cabré.
Va morir a Figueres, per un càncer de pulmó, el dia de Sant Jordi i Dia Mundial del Llibre (23 abril 1999)

JACINT VERDAGUER

LA PLANA DE VIC

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,

jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;

avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,

cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar.

Maria Àngels Anglada en la novel·la No em dic Laura li dedica un record que per ella va ser el pare literari. ...Així vaig començar la meva amistat amb Jacint Verdaguer, en les edicions populars de cobertes grogues i una medalla amb rostre de Mossèn Cinto, com diem a Vic sempre que se'n parla. Amb el coratge que dóna la poca edat, vaig decidir d'aprendre de memòria el Canigó, començant pel darrer cant...Niuada de calàndries....