El carrer de la Riera
…Moltes altres figures es drecen, com un retaula vivent, davant de la memòria ja massa adulta. Però la principal atracció per als infants del carrer era innegablement, la botiga de la xocolata Arumí, amb taulells llarguíssim...

 ...Un altre aparador que ja en aquell temptava era el de la impremta Balmesiana, amb tot de llibres que tenia ganes de llegir, indistintament...

 La casa de l’Heura
...Em ve a la memòria, després de tant temps, una nit de lluna. Vaig anar a la galeria per veure el jardí amb la pols nevada de la lluna plena: devia ser pel mes de setembre...
...En la gran quietud de la nit que naixia, m’arribaren bocins de mots de la Casa de l’Heura: Niuada de calàndries, poetes de ma terra, jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar; avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra, ai! qui us sentís a l’hora de l’alba refilar!... cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!

Una figura alta i prima es veia darrera els vidres: semblava com si declamés...Unes mans invisibles van fer córrer un estor o una cortina darrera els vidres voltats d’heura...

...Mentrestant la tardor, a la plana, avançava ràpidament: ens agradava de trepitjar els munts de fulles de plàtans, grogues i rogenques, que encatifaven el Prat de la Riera; no ens adonàvem pas que era com si el temps cruixís sota els nostres peus.


...Molt abans que arribés el dia oficial de l’entrada de l’hivern, aquesta estació ja s’havia fet mestressa de Vic. Penso en el fred que passaven les pageses i hortolanes que venien a la Plaça gens protegides, a frec dels porxos, només tenien uns petits braserets portàtils, amb forats, per escalfar-se els peus i les mans que es glaçaven, mentre esperaven que la gent els comprés la verdura que, pel fred, era molt gustosa...


La font del Desmai
...Varem seure al marge verd, a l’ombra de l’om, tot enyorant el desmai, però ell no podia estar quiet. Es va aixecar, va mirar si havia algú al voltant nostre o si s’acostava alguna persona pel caminet, i tot de cop amb veu encara forta es posà a declamar: -“Niuada de calàndries, poetes de ma terra”... Jo vaig continuar....I vam acabar tots dos junts, jo mig rient i ell, en canvi, molt seriós...