Missatge que el sacerdot li va fer arribar. Li va dir primer de paraula i després escrit en una fina plaqueta que tenia forma de fulla de roure.
Per cantar has nascut, dona, i per estimar,
No s’acoblaren per engendrar una venjadora els teus pares.
dimarts, 29 de març del 2011
UN PERSONATGE DEL MÓN DE LA FANTASIA
El meu personatge és tret d’un relat fet per un aviador que va tenir una averia al desert.
És el Petit Princep, m’emociona molt escoltar-lo i més imaginar-lo. Ens transmet com valorar les coses petites i efímeres i com s’estranya de les coses que són superficials i censa importància. Ho fa d’una manera molt innocent i captivadora.
Hi ha sobre tot dos fragments que voldria recordar:
El primer, el relat amb la guineu: El Petit Princep li proposa jugar amb ell però la guineu li diu que no perquè no està domesticat. –Que vol dir “domesticat”.... vol dir “crear lligams”.... però si em domestiques, ens necessitarem l’un a l’altre. Per mi seràs únic al món. Per tu, jo seré única al món...la meva vida serà com si li toqués el sol. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan amagar sota terra. El teu em cridarà fora el cau, com una música.
El segon, l’ acomiadament: El Petit Princep li diu com el recordarà. –Tu tindràs estrelles com no en té ningú...Quan miris el cel, de nit, com que jo viuré en una de les estrelles, com que riuré en una de les estrelles, per tu serà com si totes riguessin. Tindràs estrelles que saben riuré!....I quan t’hagis consolat estaràs content d’haver-me conegut. Sempre seràs amic meu. Tindràs ganes de riure amb mi. I de vegades obriràs la finestra, perquè sí, per gust...I els teus amics s’estranyaran molt de veure’t riure mirant el cel. Aleshores els diràs: “Sí, les estrelles sempre em fan riure!” I es pensaran que ets boig. T’hauré fet una mala passada...
Jo tinc el meu Petit Princep en una estrella rient.
LA NOSTRA AFICIÓ
Montse amiga de la història fotogràfica.
Montse la dona que recerca records.Sembra m’ha agradat la fotografia. Dels catorze anys fins els vint-i-quatre vaig treballar en un laboratori fotogràfic i en aquell temps era una feina molt artesana i creativa, des de haver de fer els productes químics barrejant varies substàncies, fins el procés del revelat de les fotos.
Això va ser la base de la meva afició i l’iniciï de la meva història fotogràfica.
On visc ara, vivia la meva àvia i la meva mare i per això tinc un gran llegat de fotos històriques. El meu avi va ser fotògraf d’uns diaris fins i tot en el temps de guerra i aquest llegat si que el hem fet públic. M’agrada passar estones fent recerca de tots aquets records.
Però el que ha estat un somni i no em podia creure que fos només per mi, és un petit laboratori que hem fet a casa per poder gaudir plenament d’aquell record que tenia de la meva joventut i poder ser feliç creant les meves fotos.
dilluns, 21 de març del 2011
LA PLAÇA DE JOAQUIM FOLGUERA
Fa dos anys, quan mirava per la finestra, pensava que era un privilegi contemplar trenta-cinc arbres lledoners en una plaça que semblava un petit bosc. Els veïns hi vam lluitar per que no els talessin i en vam salvar set que els van replantar en una plaça propera. La raó va ser per les obres de la línea 9 del metro. Ara quan miro per la finestra és desolador, esta tot ensorrat, sembla ser que durarà alguns anys i que quan finalitzin, la plaça ja té un projecte molt modern, moltes rajoles i pocs arbres. dimecres, 9 de març del 2011
SANT MEDÍ
Amb els anys va augmentar el número de peregrins i fins arribar avui a 28 colles i sortint de Gràcia es fa la cavalcada seguint la tradició repartint grapats de caramels a tot el públic. Les colles van amb camions, carrosses o cavalls. Tothom vol recollir caramels per les voreres, pels balcons, amb paraigües, amb bosses.
Tots hi hem anat alguna vegada, quan érem petits, amb els fills o perquè no, ara. Ens agrada veure com tothom viu Sant Metí ens a fet ajupir, compartir i il·lusionar-nos, perdre la por als cavalls i moltes altres coses.
No m’agrada i no vull descriure el que passa quan amb una celebració tan maca plou o ha plogut i es veuen quantitat de caramels amuntegats censa que ningú els vulgui
EL CASTELL DE MONTSORIU
Som al segle XIII a la Catalunya Medieval i ens trobem dins d’un castell dels més bells i nobles del món, és el Castell de Montsoriu sobre un turó de 640 metres d’alçada on es veu una gran extensió de paisatge, al fons el mar, al costat el Montseny, Breda, Arbúcies i voltat de pins, alzines i castanyers. És fàcil d’imaginar com vivien dins el castell, les seves estances són del tot protegides amb diferents nivells de muralles, així com petites portes d’entrada i trampes per si algú encara hi accedís però la història ens diu que mai va ser conquerit per cap enemic.
La llegenda de la Dona Roja.
La nit de Sant Joan, tan bon punt toquen les primeres batallades de la mitjanit, una dama mig nua apareix dalt de la torre més alta del castell de Montsoriu, anomenada de l'Heura. Els seus formosos cabells lliures li suren per damunt de les espatlles i el front alterós rep la frescor de la nit. És la Dama Roja del castell.
Diuen que aquesta escena es repeteix cada any, la nit de Sant Joan.
dilluns, 7 de març del 2011
LA ROSA VERMELLA
Oh mil llavis de la rosa vermella
que s’esbadella des del seu calze verd
com sorgint rient de la frondositat del roser.
(inspirada de l’oda de Glauca a la deessa Afrodita)
LA CASA ESTIMADA
Sempre m’ha agradat passar temporades amb una masia al mig de la muntanya. Però el dia que vaig anar-me’n d’aquell lloc per sempre tenia el cor massa oprimit per delectar-me amb aquell entorn i assaborir els últims dies. Així i tot, com els meus fills pensaven que algun dia tornarien, parava atenció en com ells vivien aquells moments.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)