Dos amics i companys de feina – el grec i l’armeni – tenen l’aspecte de petits monstres del mar: s’han cobert amb el feixuc casc de bronze i s’hi veuen perquè al davant hi ha una mena de finestretes amb vidres...Els volta el silenci, peixos acolorits es mouen, aquests sí, ingràvids, al seu element, i damunt seu brilla com un mirall la superfície del mar. Però els bussejadors no tenen temps per admirar els moviments ondulants de les orades de plata, ni tan sols, avui, el vermell del coral. Són dos bons corallers.
Els records d’infantesa. La cançó de bressol:
Dorm, infant meu, tanca els ullets,
que la son vingui als teus ulls bonics...
Dorm, porta’m son a mi també,
Mare de Déu, duu la son al nen.
Non-non, fill meu, non-non, noneta.
Té molta son el petit infant.
Jo havia estat molt malalt, l’any abans, d’una pulmonia, a les portes de la mort. I la mare, que és molt religiosa, havia promès que, si em curava, tots dos faríem un pelegrinatge al monestir de Narek.. La que es va quedar més trista va ser l’àvia, com si tingués un pressentiment.
Tinc quinze anys, però no ho puc evitar: crido el pare, crido el seu nom: Vahé, Vahé! Crido l’àvia, les meves dues germanes: Sofia, Iané! Llavors la mare, Marik, em sent i ve al meu costat, m’acotxa com quan era petit, em passa la mà pel front moll de suor, la trobo fresca com les seves roses de Trebisonda.
...He trobat un amic...M’ha començat a enraonar ell, i de seguida ens hem fet amics..
.
Has fet molt bona feina . La cançó de bressol i el nen són d’una tendresa extraordinària
ResponEliminaRaimunda