Fotos i textos de la novel·la NO EM DIC LAURA

El carrer de la Riera
…Moltes altres figures es drecen, com un retaula vivent, davant de la memòria ja massa adulta. Però la principal atracció per als infants del carrer era innegablement, la botiga de la xocolata Arumí, amb taulells llarguíssim...

 ...Un altre aparador que ja en aquell temptava era el de la impremta Balmesiana, amb tot de llibres que tenia ganes de llegir, indistintament...

 La casa de l’Heura
...Em ve a la memòria, després de tant temps, una nit de lluna. Vaig anar a la galeria per veure el jardí amb la pols nevada de la lluna plena: devia ser pel mes de setembre...
...En la gran quietud de la nit que naixia, m’arribaren bocins de mots de la Casa de l’Heura: Niuada de calàndries, poetes de ma terra, jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar; avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra, ai! qui us sentís a l’hora de l’alba refilar!... cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!

Una figura alta i prima es veia darrera els vidres: semblava com si declamés...Unes mans invisibles van fer córrer un estor o una cortina darrera els vidres voltats d’heura...

...Mentrestant la tardor, a la plana, avançava ràpidament: ens agradava de trepitjar els munts de fulles de plàtans, grogues i rogenques, que encatifaven el Prat de la Riera; no ens adonàvem pas que era com si el temps cruixís sota els nostres peus.


...Molt abans que arribés el dia oficial de l’entrada de l’hivern, aquesta estació ja s’havia fet mestressa de Vic. Penso en el fred que passaven les pageses i hortolanes que venien a la Plaça gens protegides, a frec dels porxos, només tenien uns petits braserets portàtils, amb forats, per escalfar-se els peus i les mans que es glaçaven, mentre esperaven que la gent els comprés la verdura que, pel fred, era molt gustosa...


La font del Desmai
...Varem seure al marge verd, a l’ombra de l’om, tot enyorant el desmai, però ell no podia estar quiet. Es va aixecar, va mirar si havia algú al voltant nostre o si s’acostava alguna persona pel caminet, i tot de cop amb veu encara forta es posà a declamar: -“Niuada de calàndries, poetes de ma terra”... Jo vaig continuar....I vam acabar tots dos junts, jo mig rient i ell, en canvi, molt seriós...

La font del Desmai

Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa. bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme, al voltant nostre.
Fragment de la novel·la http://www.llibres.cat/ca/llibres/no-em-dic-laura/

MARIA ÀNGELS ANGLADA

MARIA ÀNGELS ANGLADA

Va néixer l’any 1930 a Vic (Osona), ciutat que va marca els primers anys de la seva vida. Filla d’un advocat vigatà, la gran de quatre germans. Viu amb un ambient apassionat per la lectura. Ja de petita va llegir i admirar a Mossèn Jacint Verdaguer aprenent-se El Canigó . Va anar a Barcelona per estudiar Filologia Clàssica. L’any 1961 es traslladà a l’Alt Empordà, a Figueres, casada amb Jordi Geli va tenir tres filles. Durant anys combina l’ensenyament i les col·laboracions periòdiques en revistes com Canigó, Reduccions i 9 País de Figueres. Sempre es va confessar una gran admiradora del món hel·lenístic i quedarà reflectant en relats mitològics i viatges a Grècia.

La seva trajectòria com escriptora no començaria fins l’any 1972, amb la publicació dels seus primers poemes, juntament amb Núria Albó, amb el llibre Díptic. També es va iniciar com crítica literària, traductora i assagista en llibres col·lectius com Salvador Espriu en els seus millors escrits(1974). En aquest període va participar en el llibre Memòries d’un pagès del segle XVIII conjuntament amb el seu marit. La seva primera novel·la Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla. A partir d’aquí la seva projecció com escriptora va ser un seguit de premis i reconeixements.

Premi Lletra d’Or i Premi de la Crítica de narrativa catalana (1985) per la novel·la Sandàlies d’escuma. Premi Novel·la de l’Any (1995) El violí d’Auschwitz. Premi Octavi Pellissa (1999) Nit de 1911. Va rebre la Creu de Sant Jordi i després de viure més de trenta anys a Figueres,el 1996 va ser distingida amb el títol de filla predilecta.

Té moltes altres obres de diferent gèneres:
Narrativa: Les Closes(1978) / No em dic Laura(1981) / Viola d’Amore(1983) / Sandàlies d’escuma(1985) / Artemísia(1989) / La daurada Parmèlia i altres contes(1991) /d’ El violí Auschwitz(1994) / Quadern d’Aram(1997) / Nit de 1911(1999).
Poesia: Díptic(1972) / Kiparíssia(1980) / Columna d’hores(1990).
Assaig: Salvador Espriu en els seus millors escrits(1974) / Viatge a Itaca amb Josep Carner(1982) / Paisatge amb poetes(1988)
Obres mitològiques: Relats de mitologia, els deus(1996) / Relats de mitologia, els herois(1996) / Retalls de la vida a Grècia i Roma(1997).

“Maria Àngels Anglada va centrar la seva vida en tres mons: Vic, L’Empordà i la seva estimada Grècia. És una poeta universal que fa novel·les.” En paraules de Jaume Cabré.
Va morir a Figueres, per un càncer de pulmó, el dia de Sant Jordi i Dia Mundial del Llibre (23 abril 1999)

JACINT VERDAGUER

LA PLANA DE VIC

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,

jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;

avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,

cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar.

Maria Àngels Anglada en la novel·la No em dic Laura li dedica un record que per ella va ser el pare literari. ...Així vaig començar la meva amistat amb Jacint Verdaguer, en les edicions populars de cobertes grogues i una medalla amb rostre de Mossèn Cinto, com diem a Vic sempre que se'n parla. Amb el coratge que dóna la poca edat, vaig decidir d'aprendre de memòria el Canigó, començant pel darrer cant...Niuada de calàndries....